PENDENT DE TRADUCCIÓ:

CARTAS DE COLOR
- sencera

EL SENDERO DE WARREN SÁNCHEZ
- "Luego, levantolo, aconsejolo, y consololo "¡Venga, Lolo!".
- I mitja obra.

BOLERO DE LOS CELOS

- últimes estrofes

TERESA Y EL OSO
- mitja obra

divendres, 11 de juliol de 2008

MANUEL DARÍO (canciones descartables). Espectacle "UNEN CANTO CON HUMOR". 1999


Marcos Mundstock: Ahora vamos a recordar a un famoso cantautor, Manuel Darío, ídolo de la música popular. Un artista que ha vendido millones de discos, ha llenado estadios con sus recitales. Veremos justamente fragmentos de esos recitales, también la grabación de una entrevista en la que Manuel Darío cuenta su vida y testimonios de gente que lo ha conocido de cerca. Y lo recordamos hoy porque como todos saben en estos días se cumple un triste aniversario... Veinte años, veinte años ya del trágico día en que Manuel Darío… comenzó a cantar en público.

MM: Ara recordarem un famós cantautor, Manuel Darío, ídol de la música popular. Un artista que ha venut milions de discs, ha omplert estadis amb els seus recitals. Veurem justament, fragments d'aquests recitals, també la gravació d'una entrevista en la que Manuel Darío explica la seva vida i testimonis de gent que l'ha conegut de prop. I el recordem avui perquè com tots saben en aquestes dades s'acompleix un trist aniversari... Vint anys, vint anys del tràgic dia en què Manuel Darío... va començar a cantar en públic.

Daniel Rabinovich:
Cuando te veo me late el corazón.
Cuando te veo me late el corazón.
Cuando no te veo también me late.
¡Qué suerte, que suerte!
¡Con esta canción gané el premio de la Sociedad de Cardiología!

DR:
Sempre que et miro em fas bategar el cor.
Sempre que et miro em fas bategar el cor.
Quan no puc mirar-te també em batega.
Quina sort, quina sort!

Amb aquesta cançó vaig guanyar el premi de la Societat de Cardiologia!

Carlos López Puccio: Yo soy el que mejor conoce a Manuel Darío, he sido su representante todos estos años. Lo que más me atrae de sus canciones es su riqueza en concepto… en concepto de mi porcentaje. Es asombroso su éxito en general pero quienes más lo comprenden son los jóvenes. Los muy jóvenes, de cuatro a seis años.

CLP:Jo sóc qui millor coneix en Manuel Darío, he estat el seu representant tots aquests anys. El que més m'atrau de les seves cançons és la seva riquesa de concepte... en concepte del meu percentatge. És sorprenent el seu èxit en general, però qui més l'entenen són els joves. Molt joves, de quatre a sis anys.

Daniel Rabinovich: Yo nací en el seno de una familia muy humilde. En casa éramos muy pobres y tuve que empezar a trabajar siendo muy pequeño. Desde entonces ya componía pequeñas canciones… bastante geniales, la verdad. Uno… uno de mis primeros trabajos fue en un puestito de venta de frutas y verduras, y una de mis primeras canciones decía: "Vuelvo a ti tras larga espera... ¡Pera, jugosa la pera!" Mientras componía las canciones vendía la mercancía... eran peras. "Ven a mí, de mi mano tómate... ¡Tomate, tomate!"... "Esta lluvia a mí me empapa... ¡Lluvia!" A veces me equivocaba, también… Pero la verdad es que yo soy lo que soy… Muchas gracias, muchas gracias. Soy lo que soy, tengo el éxito que tengo gracias a tanta gente que creyó en mi talento. Por ejemplo en casa tuve muchísimo apoyo de mis padres… mis padres…

DR: Jo vaig néixer en el si d'una família molt humil. A casa erem molt pobre i vaig haver de començar a treballar de ben petit. Llavors ja composava algunes cançonetes... bastant genials, la veritat. Una... una de les meves primeres feines fou en una paradeta de fruites i verdures, i una de les meves primeres cançons deia: "Torno a tu després de llarga espera... Pera, sucosa la pera!". Mentre composava les cançons venía l'article... eren peres. "Vine amb mi, deixa estar el Tom aquest... Tomàquet, tomàquet"... "Aquesta pluja com l'agraïm... Pluja!", a vegades m'equivocava... Però la veritat és que sóc el que sóc...(aplaudiments) Moltes gracies, moltes gracies. Sóc el que sóc, tinc lèxit que tinc gracies a tanta gent que va creure en el meu talent. Per exemple, a casa vaig tenir moltíssim suport dels pares... els meus pares...

(El foco ilumina a Marcos y Jorge que están de pie, y a Carlos Núñez que está sentado)

Marcos Mundstock: Nosotros somos los padres de Manuel Darío.
Carlos Núñez Cortés: Y yo soy la madre.

(Marcos mira sorprendido a Jorge y éste sale de escena)

Marcos Mundstock: No, hubo un pequeño error… nosotros somos los padres de Manuel Darío. No, lo que pasa es que está oscuro…
Carlos Núñez Cortés: Josecito me decía cuando era chiquito, pobre, me decía… Bueno, para mí siempre va a ser Josecito, ¿eh? No Manuel Darío, como le dicen ahora… Me decía: “Mamá, me encanta tocar la guitarra” ¡Ohhh! ¡Se pasaba el día practicando! “Ay, cuando sea grande quiero ser cantautor, cantautor” me decía. En aquel entonces era un sueño imposible…
Marcos Mundstock: Sí, sueño imposible. ¡En casa ninguno podíamos dormir!
Carlos Núñez Cortés: ¿Te acordás viejo cuando cumplió quince años? ¡Ohhh! Vos mismo le regalaste su primera guitarra.
Marcos Mundstock: Sí, se la quité y la regalé.

MM: Nosaltres sóm els pares de Manuel Darío.
CNC: I jo sóc la mare.
MM: No, hi ha hagut un petit error... nosaltres sóm els pares de Manuel Darío. No, passa que és tan fosc...
CNC: El Pepitu em deia quan era petitet, pobre, em deia... Bé, per mi sempre serà en Pepitu, eh? no Manuel Darío com li diuen ara... em deia: "Mamà, m'encanta tocar la guitarra" Ohhh! Es passava el dia practicant. "Ai, quan sigui gran vull ser cantautor, cantautor" em deia.. Aleshores era un somni impossible...
MM: Sí, insomni, impossible dormir a casa!
CNC: Te'n recordes papa quan va fer quinze anys? Ohhh! Tu mateix li vas regalar la seva primera guitarra.
MM: Sí, li vaig prendre i la vaig regalar.

Daniel Rabinovich: Sí, mis viejos me apoyaron siempre muchísimo. Mamá es la de barba. Ella me dice Josecito porque me llamo José, Manuel Darío es mi seudónimo. Manuel Darío, como el poeta… El de las “Rimas de Becket”. “Y yo que la llevé al río creyendo que era mozuela…”, “ser o no ser, esa es la cuestión” y tantas otras compuso, ¿no?… Hubo mucha gente que creyó en mi talento, como mi primera maestra, la señorita Cristina, ella también creía en mí.

DR: Sí, els papàs sempre em van donar el seu suport. La mamà és la de barba. Ella em diu Pepitu perquè em dic Josep, Manuel Darío és el meu pseudònim. Manuel Darío, com el poeta... el de les "Rimas de Becket", "Que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra...", "Ser o no ser, aquesta és la qüestió...", i tantes d'altres que va composar, oi? Hi va haver molta gent que va creure en mi, com la meva primera mestra, la senyoreta Cristina, ella també creia en mi.

Jorge Maronna: Manuel Darío era un niño muy especial. Ya de pequeño se destacaba de los demás. Era muy burro…
Daniel Rabinovich: La señorita Cristina, cómo me comprendía… Jamás me reprochó que faltara a clase. Es más, me pedía que faltara. ¡Cómo lloró cuando repetí primer grado!
Jorge Maronna: ¡Ay, sí, pero pobrecito cómo sufrió! Jamás lo pudo superar… el primer grado.
Daniel Rabinovich: La primera maestra, el primer amor imposible. Y así fue, ella estaba enamorada de mí. A pesar de la diferencia de edades, yo era mucho mayor… Y cuando estaba a punto de pasar a segundo grado tuve que optar: la música o seguir mis estudios.
Jorge Maronna: ¡La música, la música!

JM: Manuel Darío era un nen molt especial. De de ben petit ja destacava de la resta. Era molt totxo...
DR: La senyoreta Cristina, com m'entenia... Mai em va retreure que faltés a classe. És més, em demanava que faltés. Com va plorar quan vaig repetir primer grau!
JM: Ai, sí, però pobrissó, com va patir! No ho va poder superar mai... el primer grau.
DR: La primera mestra, el primer amor impossible. I així va ser, ella estava enamorada de mí, tot i la diferència d'edat; jo era molt més gran... I quan estava a punt de passar al segón grau vaig haver d'optar: la música o seguir els meus estudis.
JM: La música, la música!

Daniel Rabinovich: La señorita Cristina me impulsó a seguir con la música porque creía en mi talento. Al principio las cosas me fueron muy difíciles, pasé hambre. Pero de a poco comencé a vender algunos discos, después vendí la radio de papá, el reloj… Uno de mis primeros éxitos fue “Esa mujer me hace sufrir”. Todavía hay gente que lo recuerda.
Carlos López Puccio: Sí, sí, hay gente muy rencorosa.

DR: La senyoreta Cristina em va impulsar a seguir amb la meva música perquè creia en el meu talent. Al principi les coses van ser difícils, vaig passar fam. Però poc a poc vaig començar a vendre alguns discos, després vaig vendre la radio del papà, el rellotge... Un dels meus primers èxits fou "Aquesta dona em fa patir". Encara hi ha gent que la recorda.
CLP: Sí,sí, hi ha gent molt rancorosa.

Daniel Rabinovich:
Esa mujer me hace sufrir ante su vista,
quiero hablarle y no puedo,
quiero hablarle y no puedo,
esa mujer me hace sufrir...
esa mujer es mi dentista

DR:
Aquesta dona em fa patir, es veu a simple vista,
vull parlar-li i no em deixa,
vull parlar-li i no em deixa,
aquesta dona em fa patir...
aquesta dona, és ma dentista.

Carlos López Puccio: No se puede negar que Manuel Darío sabe conmover a su público, tiene muy claros sus objetivos. Sus canciones tristes son para llorar, y sus canciones alegres… también son para llorar.

Daniel Rabinovich: Al principio los críticos no me comprendían pero con el tiempo me han ido aceptando cada vez más. Sin ir más lejos el crítico de la “Gaceta del espectáculo” elogió la calidad y la cantidad de mi producción.
Carlos López Puccio: Dice el crítico: "En su obra la cantidad no va en desmedro de la calidad. Todo lo contrario, va en desmedro. Su capacidad de producción es asombrosa, trabaja constantemente como si no pudiera dejar de componer. Y uno se pregunta ¿no podría dejar de componer?"

CLP: No es pot negar que Manuel Darío sap commoure el seu públic, té molt clars els seus objectius: les seves cançons tristes són per plorar, i les cançons alegres... també són per plorar.
DR: Al principi els crítics no m'enteníen, però amb el pas del temps m'han anat acceptant cada día més. Sense anar més lluny el crític de la "Gaseta de l'espectacle" va elogiar la qualitat i la quantitat de la meva producció.
CLP: Diu el crític: "En la seva obra la quantitat no va en demèrit de la qualitat. Ans el contrari, va en demèrit. La seva capacitat de producció és sorprenent, treballa constantment com si no pogués parar de composar. I hom es pregunta: no podria deixar de composar?


Daniel Rabinovich:
Te quiero más que a mi vida,
mi vida eres tú.
Pero si mi vida eres tú,
y yo te quiero más que a mi vida,
quiere decir...
que te quiero más que a ti misma.

DR:
T'estimo més que a ma vida,
la meva vida ets tu.
Però si la meva vida ets tu,
i jo t'estimo més que a ma vida
això vol dir..
que t'estimo més que a tu mateixa.

Es filosófica esta canción, ¿eh? ¡Yo no la entiendo! Con la siguiente canción conquisté el mercado de los Estados Unidos:

Me enamoré en Ohio,
a lo lejos canta un gallo,
shalala lalala.

Bella muchacha de Texas,
¿Por qué te vas y me "dexas"?
Shalala lalala.

Pero la mujer de Nevada
es la más agraciada,
shalalala.

La mujer de Connecticut
es la más ecléctica,
shalalala.

Y la mujer de Utah... también.

És filosòfica, la cançó, oi? Jo no l'entenc! Amb la següent cançó vaig conquerir el mercat dels Estats Units:

Em vaig enamorar a Hawaii,
de lluny se sent cantar un gall,
shalala lalala.

Bonica mossa de Texas,
perquè te'n vas i em vexes?
Shalala lalala.

Però la noia de Nevada
és la més agraciada,
shalalala,

i la noia de Connecticut
és la més eclèctica,
shalalala,

i la noia de Utah... també.

Jorge Maronna: Sí, sí, claro, por supuesto me acuerdo muy bien de ese muchacho. Él vino a verme a mi consultorio… yo soy psiquiatra… Y lo encontré muy mal, muy trastornado.
Daniel Rabinovich: Y justo en el momento de mayor éxito, cuando todo me iba bien... había conquistado los Estados Unidos, también había conquistado Norteamérica... me empecé a sentir mal, cada día peor, una cosa horrible. No comía, no dormía… me sentía vacío por dentro. Eso es porque no comía… Tenía miedo de estar volviéndome loco, de ser un caso de asma, o doble personalidad o algo así. Pero el doctor Pérez Osorio me tranquilizó por completo.

JM: Sí, per descomptat, me'n recordo molt bé d'aquell noi. Va venir a la meva consulta... sóc psiquiatra... I el vaig trobar molt malament, molt trasbalsat
DR: I just en el moment de major èxit, quan tot m'anava bé... havia conquerit els Estats Units, també havia conquerit Nordamèrica... em vaig començar a sentir malament, cada día pitjor, una cosa horrible. No menjava, no dormia... em sentia buit per dins. Això és perquè no menjava... Tenia por d'estar embogint, que fos un cas d'asma o de doble personalitat o alguna cosa així. Però el doctor Pérez Osorio em va tranquil·litzar.

Jorge Maronna: Doble personalidad, no, no, para nada. Él no llegaba ni a una personalidad. Vea, en mis tratamientos la primera etapa consiste en muy simples ejercicios para poner la mente en blanco y no pensar en nada.
Daniel Rabinovich: Se ve que no me vio tan mal, porque dijo que conmigo esa primera etapa no iba a ser necesaria.
Jorge Maronna: Es que mi teoría sostiene que la mayoría de las personas usa sólo la mitad de su poder mental, es decir, desaprovecha el cincuenta por ciento de su poder mental.
Daniel Rabinovich: Me dijo que era un superdotado.
Jorge Maronna: ¡Desaprovechaba el cien por ciento!

JM: Doble personalitat? no, no, en absolut. Ell no arribava ni a una personalitat. Veuran, la primera etapa dels meus tractaments consisteix en uns simples exercicis per deixar la ment en blanc i no pensar en res.
DR: No em devia veure tan malament, perquè va dir que amb mi aquesta primera etapa no seria necessària.
JM: És que la meva teoria sosté que la majoria de persones fa servir tan sols la meitat de la seva capacitat mental, és a dir, que en desaprofita el cinquanta per cent.
DR: Em va dir que era un superdotat.
JM: En desaprofitava el cent per cent!


Daniel Rabinovich: Contando entonces con un diagnóstico favorable del doctor Pérez Osorio le llevé mis canciones al gran académico, profesor y catedrático López Jaime.
Marcos Mundstock: ¡Oppenheimer! Sí, por favor, yo me llamo Franz Oppenheimer. Soy profesor superior de música, de armonía, composición y contrapunto. He sido premiado en música sinfónica y en ópera y ballet condecorado… o sin decorado, lo mismo... jo, jo, jo... jo, jo, jo... jo, jo, jo... jo, jo, jo... Claro, porque con... le explico... condecorado... sin... eehhh... Manuel Darío está un poeta muy... ¿cómo se dice? Muy espontá… No, muy espantoso, pero su música está fuero de la común, que no se abunda... no, ¡que nauseabunda!

DR: Comptant aleshores amb un diagnòstic favorable del doctor Pérez Osorio li vaig dur les meves cançons al gran acadèmic, professor i catedràtic López Jaime.
MM: Oppenheimer! Sí, si-us-plau, em dic Franz Oppenheimer: Sóc professor superior de música, d'armonia, composició i contrapunt. He estat premiat en música simfònica i he dirigit projectes d'òpera i ballet ambiciosos... o sense viciosos, tant és... jo, jo, jo... jo, jo, jo... jo, jo, jo... jo, jo, jo... És clar, perquè amb... ho explico... ambiciosos... sense... eehhh... Manuel Darío és un poeta molt... com és? molt espontà... no, molt espantós, però la seva música està fora del corrent , que no abunden... no, que nauseabunda!


Daniel Rabinovich: El profesor López Jaime reconoció que mis canciones llegan al alma, que mis recitales no hay que pensarlos, hay que sentirlos.
Marcos Mundstock: En efecto, yo fui a uno de sus recitales y realmente… lo siento.
Daniel Rabinovich: Yo le confesé que tocaba y componía de oído pero bueno, muchos inspirados compositores populares no saben escribir música.
Marcos Mundstock: ¡Por lo menos saben escribir su nombre!
Daniel Rabinovich: A medida que le cantaba mis canciones me di cuenta que el profesor se iba emocionando visiblemente, hasta me pareció ver dos lágrimas que querían escaparse de sus ojos.
Marcos Mundstock: Bueno, eh… lágrimas escaparse, no… ¡Yo me quería escapar!
Daniel Rabinovich: Por fin le pregunté: "Profesor, qué opina usted de mí como cantautor?" Y él me aconsejó firmemente que siguiera cantando.
Marcos Mundstock: Ah, sí, yo le dije: "Usted debe cantar... donde nadie lo escuche. Usted debe cantar para usted mismo. Porque yo a usted más que como cantautor lo veo como autocantor".

DR: El professor López Jaime reconegué que les meves cançons arriven a l'ànima, que els meus recitals no cal pensar-los, cal sentir-los.
MM: Efectivament, jo vaig anar a un recital seu i realment... ho sento.
DR: Li vaig confessar que tocava i composava d'oïda, però vaja, molts inspirats compositors populars no saben escriure música.
MM: Com a mínim saben escriure el seu nom!
DR: A mesura que li cantava les meves cançons em vaig adonar que el professor s'anava emocionant clarament, inclús em va semblar veure dues llàgrimes que volien fugir-li dels ulls.
MM: Bé, eh... llàgrimes fugint, no... Jo volia fugir.
DR: Finalment li vaig preguntar: "Professor, què opina de mi com a cantautor?" I ell em va aconsellar fermament que seguís cantant.
MM: Ah, sí, li vaig dir: "Vostè ha de cantar... allí on no l'escolti ningú. Vostè ha de cantar per sí mateix. Perquè jo més que com a cantautor el veig com a autocantor."

Daniel Rabinovich: Bueno, ha llegado el momento de la despedida, les quiero agradecer muchísimo el homenaje que me han brindado, el cariño y la comprensión de todos ustedes para conmigo, realmente estoy muy emocionado. Los quiero mucho, se lo digo de verdad, lo siento no sólo como persona sino como ser humano. Lo que siento se resume en una palabra: mil gracias.

(El resto le hace gestos de que son dos, no una)

Daniel Rabinovich: ¡Dos mil gracias! Antes de terminar quiero presentar a mis músicos: Carlos Núñez te presento a Jorge Maronna. Jorge Maronna, te presento a Carlos López Puccio. Carlos Núñez, Carlos López Puccio. Es la primera vez que tocan juntos. Voy a terminar entonces como les decía con un estreno absoluto para todos ustedes; mi última canción que espero marque un “jito” en mi carrera de cantautor. Con esta canción quiero dejar atrás una etapa juvenil, quizás un poco pueril, para entrar de lleno en una etapa "maduril" de mayor audacia en la temática de mis canciones, porque yo creo que hasta el amor se ve comprometido en estos tiempos por los problemas que aquejan al hombre moderno.

DR: Bé, ha arribat el moment del comiat, els vull agrair moltíssim aquest homenatge, l'estima i comprensió de tots vostès cap a mi, realment estic molt emocionat. Els estimo, de debò, ho sento no només com a persona sino com a ésser humà. El que sento es resumeix en una paraula: mil gracies.

(Li fan gestos que són dues, no una)

Dues mil gracies! Abans d'acabarvull presentar els meus músics: Carlos Nuñez et presento a Jorge Maronna. Jorge Maronna, et presento a Carlos López Puccio. CNC, CLP. És la primera vegada que toquen junts. Acabaré, doncs, tal com els deia amb una primícia per tots vostès: la meva última cançó, que espero sihui un "jit" en la meva carrera de cantautor. Amb aquesta cançó vull deixar enrere una etapa juvenil, potser una mica pueril, per entrar en una etapa "maduril" de més audàcia en la temàtica de les cançons, perquè crec que en aquests temps fins i tot l'amor es veu compromès pels problemes que afecten a l'home modern.


Tanto dolor hay en el mundo,
guerra, muerte, destrucción,
shalalala.
Y tú no quieres hablar, shalalala
conmigo.
Tú no quieres shalala,
tú no quieres shalala
conmigo.

Po-po-pobreza por aquí,
mi-mi-miseria por allá,
can-can-cantando las denuncio
shalalala.

Soy el más grande soñador, shalala
en medio de un mundo estúpido, shalalala.
Soy el más grande, shalala
en un mundo estúpido, shalala.
Soy el más grande, shalalala...
estúpido.
Coro: Estúpido

En el món hi ha tantes desgràcies,
guerra, mort i destrucció,
shalalala,
i tu no vols parlar, shalalala
amb mi.
Tu no vols shalala
tu no vols shalala
amb mi.

Po-po-pobresa per aquí,
mi-mi-misèria per allà,
can-can-cantant les denuncio
shalalala.

No hi ha ningú més somniador, shalala
en aquest món estúpid, shalalala.
No hi ha ningú més, shalala
en el món estúpid, shalala.
No hi ha ningú més, shalalala...
estúpid.

C: Estúpid!
.
.
Agraïm la col·laboració de: Porxu
.

2 comentaris:

Porxu ha dit...

Un parell de dificultats destacables: a la cançó de les fruites el tomàquet l'he tingut que fer rimar amb "aque(s)t" i la "papa" l'he tingut que canviar del tot al no veurem amb cor de fer el joc de paraules amb "patata". Després hi ha vingut el problema de la dualitat en castellà de "son" i "somni", cercar una accepció correcta de vista, i canviar Ohio per Hawaii. Afortunadament amb Connecticut i Utah no ha calgut!

------------8<-----------------



Carlos López Puccio: Jo sóc el que millor coneix a Manuel Darío, he estat el seu representant tots aquests anys. El que més m'atreu de les seves cançons és la seva riquesa en concepte… en concepte del meu percentatge. És sorprenent
el seu èxit en general però qui més ho comprenen són els joves. Els molt joves, de quatre a sis anys.

Daniel Rabinovich: Jo vaig néixer en el si d'una família molt humil. A casa érem molt pobres i vaig haver de començar a treballar sent molt petit. Des de llavors ja componia petites cançons… bastant genials, la veritat. Un… un dels meus primers treballs va ser en una parada de venda de fruites i verdures, i una de les meves primeres cançons deia: "Torno a tu després de llarga espera... Pera, sucosa la pera!" Mentre componia les cançons venia la mercaderia... eren peres. "Vina a mi, deixa al Tom aquest... Tomàquet, tomàquet!"... "Aquesta pluja com l'agraïm...

Pluja!" De vegades m'equivocava, també… Però la veritat és que jo sóc el que sóc… Moltes gràcies, moltes gràcies. Sóc el que sóc, tinc l'èxit que tinc gràcies a tanta gent que va creure en el meu talent. Per exemple a casa vaig
tenir moltíssim suport dels meus pares… els meus pares…

(El focus il·lumina a Marcos i Jorge que estan dempeus, i a Carlos Núñez que està assegut)

Marcos Mundstock: Nosaltres som els pares de Manuel Darío.

Carlos Núñez Cortés: I jo sóc la mare.

(Marcos mira sorprès a Jorge i aquest surt d'escena)

Marcos Mundstock: No, hi ha hagut un petit error… nosaltres som els pares de Manuel Darío. No, el que passa és que està fosc…

Carlos Núñez Cortés: Josecito em deia quan era petitet, pobre, em deia… Bueno, per a mi sempre va a ser Josecito,

eh? No Manuel Darío, com li diuen ara… Em deia: “Mamà, m'encanta tocar la guitarra” Ohhh! Es passava el dia practicant! “Ai, quan sigui gran vull sercantautor, cantautor” em deia. Per aquell temps era un somni impossible…

Marcos Mundstock: Sí, insomni, impossible dormir a casa!

Carlos Núñez Cortés: Te'n recordes avi quan va complir quinze anys? Ohhh! Tu mateix li vas regalar la seva primera guitarra.

Marcos Mundstock: Sí, la hi vaig prendre i la hi vaig regalar.

Daniel Rabinovich: Sí, els meus vells em van donar sempre moltíssim. Mamà és la de barba. Ella em diu Josecito perquè em dic José, Manuel Darío és la meva pseudònim. Manuel Darío, com el poeta… El de “les Rimes de Becket”. “I jo que la vaig dur al riu creient que era donzella”, “ésser o no ésser, aquesta és la qüestió” i tantes altres va
compondre, no?… Va haver molta gent que va creure en el meu talent, com el meu primera mestra, la senyoreta Cristina, ella també creia en mi.

Jorge Maronna: Manuel Darío era un nen molt especial. Ja de petit es destacava dels altres. Era molt ruc…

Daniel Rabinovich: La senyoreta Cristina, com em comprenia… Mai em va retreure que faltés a classe. És més, em demanava que faltés. Com va plorar quan vaig repetir primer grau!

Jorge Maronna: Ai, sí, però pobrissó com va patir! Mai ho va poder superar… el primer grau vull dir.

Daniel Rabinovich: La primera mestra, el primer amor impossible. I així va ser, ella estava enamorada de mi. Tot i la diferència d'edats, jo era molt més gran… I quan estava a punt de passar a segon grau vaig haver
d'optar: la música o seguir els meus estudis.

Jorge Maronna: La música, la música!

Daniel Rabinovich: La senyoreta Cristina em va impulsar a seguir amb la música perquè creia en el meu talent. Al principi les coses em van ser molt difícils, vaig passar fam. Però de poc vaig començar a vendre alguns discos,
després vaig vendre la ràdio del meu pare, el rellotge… Un dels meus primers èxits va ser “Aquesta dona em fa patir”.

Encara hi ha gent que ho recorda.

Carlos López Puccio: Sí, sí, hi ha gent molt rancuniosa.

Daniel Rabinovich:

Aquesta dona em fa patir, es veu a simple vista,
quan li vull parlar no puc,
quan li vull parlar no puc,
aquesta dona em fa patir...
aquesta dona és ma dentista

Carlos López Puccio: No es pot negar que Manuel Darío sap commoure al seu públic, té molt clars els seus objectius. Les seves cançons tristes són per plorar, i les seves cançons alegres… també són per plorar.

Daniel Rabinovich: Al principi els crítics no em comprenien però amb el temps m'han anat acceptant cada vegada més. Sense anar més lluny el crític del “Butlletí de l'espectacle” va elogiar la qualitat i la quantitat de la meva producció.

Carlos López Puccio: Diu el crític: "En la seva obra la quantitat no va en demèrit de la qualitat. Tot el contrari, va en demèrit. La seva capacitat de producció és sorprenent, treballa constantment com si no pogués deixar de compondre. I un es pregunta no podria deixar de compondre?"

Daniel Rabinovich:

Et vull més que a la meva vida,
la meva vida ets tu.
Però si la meva vida ets tu,
i jo et vull més que a la meva vida,
vol dir...
que et vull més que a tu mateixa.

És filosòfica aquesta cançó, eh? Jo no l'entenc! Amb la següent cançó vaig conquerir el mercat dels Estats Units:

Em vaig enamorar a Hawaii,
al lluny cantava un gall,
shalala lalala.

Bella noia de Texas,
Per què et vas i em vexes?
Shalala lalala.

Però la dona de Nevada
és la més agraciada,
shalalala.

La dona de Connecticut
és la més eclèctica,
shalalala.

I la dona de Utah... també.

Pipo ha dit...

Quina currada, noi... Felicitats!!!